Literatura. Durante un segundo de lucidez tuve la certeza que nos habíamos vuelto locos. Pero a ese segundo de lucidez se antepuso un supersegundo de superlucidez en dónde pensé que aquella escena era el resultado lógico de nuestras vidas absurdas. Ho diu Bolaño a Los detectives salvajes i ho escenifica Pablo Gisbert, dramaturg i director de 'La Chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento', d'El Conde de Torrefiel. Una obra que parla de nosaltres, d’una generació abandonada al neoliberalisme i a la victòria del fast food, un concepte que ha transcendit l’àmbit del menjar per apoderar-se de l’oci, la cultura i el pensament. El sistema neoliberal, basat en el consumisme, resta paradoxalment, qualsevol tipus d’importància a l’acte de consumir. Tot el que consumim es converteix en banal i intercanviable. Tot és present i alhora mai ha passat. Cito a Otro Perro Paco, que ho explica en un article en què es pregunta per la relació entre el consum cultural i la identitat.
Imatge de l'espectacle
Filosofia. Sortir del vèrtex. És el significat etimològic de divertir-se. 'La chica de la agencia de viajes(...)' fa riure, i molt. Conscientment divertida, i irònica. Són molts els filòsofs que han defensat la importancia de l’humor, com a estratègia d’atac i de defensa. “L’animal més patidor de la terra es va veure obligat a inventar el riure”, va dir Nietzsche. O Pascal: “Burlar-se de la filosofia és el veritable filosofar”. Riure com a propietat exclusiva de l’home i riure com a acte de subversió. Ser irònic, sarcàstic i paròdic. L’humor com a expressió de la consciència de la relativitat de les coses i com a subtil revelador del sublim en l’imbècil, i l’imbècil en el sublim. Al món hi sobra transcendència.
Escena. 'La chica de la agencia de viajes(...)', és sobretot una obra de text però no és només una obra text. Són les dues protagonistes, Cris Celada i Tanya Beyeler, parlant-se serenes, micròfon en mà, convertint al públic en testimoni –no en objecte directe– de les seves crítiques al segle XXI i a les persones que l'habiten. Sense doctrina. Són estàtues humanes que respiren, una sobre l'altra, culs parlants, heavis muts i una apoteosi final de la buidor que instal·la en l'espectador la certesa que, aquella escena no és bogeria –o no és només bogeria– sinó el resultat lògic de les nostres vides absurdes.
*Maria Junyent, és periodista, treballa a Time Out, on coordina les seccions de 'coses per fer' i 'comèdia'. També ha fet d'ajudant de direcció en un parell de muntatges: 'La dama de les camèlies', dir. Hermann Bonnín a La Seca, i 'Calderone' de Pasolini, dir. Stefania Troise, al CCCB.
